L'últim cuplé aconseguir una distribució internacional, igual que el teu àlbum de cançons, i va marcar una fita del cinema espanyol per la seva col·lecció, per tant Sara Montiel va signar un contracte multimilionari per fer pel·lícules de produccions europees (hispà-francès-italià) que la va convertir en l'estrella castellanoparlant millor pagada de la dècada, Va ser el seu apogeu cinematogràfic. Es deia que amb La Violetera Va començar a cobrar un milió de dòlars per pel·lícula (canviar, uns trenta milions de pessetes de l'època), xifra que si és cert seria igual al sou que va signar Elizabeth Taylor anys més tard per Cleòpatra. Gaudint de condicions tan avantatjoses, Sara va decidir no tornar a Hollywood, on temia que el seu origen hispà continués afectant-la a la feina. I en una ocasió ho va explicar així: "Després de l'èxit de 'The last cuplé', Seguiria jugant a l'Índia??”.
La violetera, amb un pressupost més gran i rodat parcialment a París, Va ser una altra producció d'èxit.. Amb l'italià Raf Vallone com a coprotagonista, es va projectar al Palau Gaumont de París, aleshores la sala de cinema més gran del món. A La violetera i a la seva propera pel·lícula, Carme la de Ronda (amb Jorge Mistral com a protagonista), L'artista va tornar a cantar amb la seva veu profunda i estil particular, que va redoblar l'atractiu de la seva indubtable fotogenicitat i figura exuberant.. Les cançons d'aquests films es van publicar en àlbums que van assolir enorme difusió; es van distribuir fins i tot a Grècia i Brasil, aconseguint aquestes vendes que van superar les que en aquells moments tenien Frank Sinatra i Elvis Presley.
A aquests films els van succeir dotze més en els següents quinze anys, tots dins del gènere de cinema musical i completament concebuts per al lluïment del seu protagonista, amb arguments de melodrama i una cura vestuària. L'explotació comercial d'aquestes pel·lícules era tan gran i s'allargava tants mesos, que l'estrena d'alguna es va ajornar perquè no competís amb l'anterior.
Entre elles es poden citar: Pecat d'amor, La bella Lola (adaptació lliure de La dama de les camèlies), La dama de Beirut, Samba (rodada al Brasil), Aquesta dona (1968; dirigida per Mario Camus amb guió d'Antonio Gala) i Varietés (amb Vicente Parra, dirigida per Juan Antonio Bardem). Diverses d'aquestes pel·lícules es van rodar amb personatges protagonistes estrangers com l'argentí Alberto de Mendoza., el belga Fernand Gravey, el francès Maurice Ronet (més tard famós pel seu paper a A full sun de René Clement), el nord-americà Craig Hill i els italians Giancarlo Viola i un jove Terence Hill (quan encara es deia Mario Girotti). L'actriu va ser tan rendible que de vegades va poder triar els seus companys de repartiment, al director de fotografia i fins i tot va intervenir en l'elecció o substitució d'un director.
“M'agraden sobretot les pel·lícules musicals. Jo només faig aquest tipus de pel·lícules i seran les úniques que faré.”
Durant aquest temps, Les pel·lícules de Sara Montiel van causar tanta sensació que es van estrenar en llocs tan llunyans com El Caire i Bombai.. A París van eclipsar títols tan famosos com Trapecio (amb Burt Lancaster, Tony Curtis i Gina Lollobrigida) i obligat a ajornar les estrenes de El pont sobre el riu Kwai i A Parisian de Brigitte Bardot. En una ocasió l'actriu va assistir al Festival de Cinema de Venècia amb el seu marit Anthony Mann, que va presentar la seva nova pel·lícula, i la seva popularitat era tal, que li va aconsellar que no vingués per no eclipsar-lo. Al Festival de Cinema de Sant Sebastià 1958, La Sara va romandre signant autògrafs durant una hora i cinquanta minuts. anys més tard, amb motiu del seu segon casament al Vaticà, va ser rebut per Pau VI, que es va declarar el seu admirador.