L'últim cuplé aconseguir una distribució internacional, igual que el teu àlbum de cançons, i va marcar una fita del cinema espanyol per la seva col·lecció, per tant Sara Montiel va signar un contracte multimilionari per fer pel·lícules de produccions europees (hispà-francès-italià) que la va convertir en l'estrella castellanoparlant millor pagada de la dècada, Va ser el seu apogeu cinematogràfic. Es deia que amb La Violetera Va començar a cobrar un milió de dòlars per pel·lícula (canviar, uns trenta milions de pessetes de l'època), xifra que si és cert seria igual al sou que va signar Elizabeth Taylor anys més tard per Cleòpatra. Gaudint de condicions tan avantatjoses, Sara va decidir no tornar a Hollywood, on temia que el seu origen hispà continués afectant-la a la feina. I en una ocasió ho va explicar així: "Després de l'èxit de 'The last cuplé', Seguiria jugant a l'Índia??”.
La violetera, amb un pressupost més gran i rodat parcialment a París, Va ser una altra producció d'èxit.. Amb l'italià Raf Vallone com a coprotagonista, es va projectar al Palau Gaumont de París, aleshores la sala de cinema més gran del món. A La violetera i a la seva propera pel·lícula, Carme la de Ronda (amb Jorge Mistral com a protagonista), L'artista va tornar a cantar amb la seva veu profunda i estil particular, que va redoblar l'atractiu de la seva indubtable fotogenicitat i figura exuberant.. Las canciones de estos filmes se publicaron en álbumes que alcanzaron enorme difusión; se distribuyeron incluso en Grecia y Brasil, alcanzando tales ventas que superaron las que en esos momentos tenían Frank Sinatra y Elvis Presley.
A dichos filmes les sucedieron otros doce en los siguientes quince años, todos dentro del género de cine musical y enteramente concebidos para el lucimiento de su protagonista, con argumentos de melodrama y un cuidado vestuario. La explotación comercial de estas películas era tan grande y se prolongaba tantos meses, que el estreno de alguna se aplazó para que no compitiese con la anterior.
Entre ellas se pueden citar: Pecat d'amor, La bella Lola (adaptación libre de La dama de las camelias), La dama de Beirut, Samba (rodada en Brasil), Aquesta dona (1968; dirigida per Mario Camus amb guió d'Antonio Gala) i Varietés (amb Vicente Parra, dirigida per Juan Antonio Bardem). Diverses d'aquestes pel·lícules es van rodar amb personatges protagonistes estrangers com l'argentí Alberto de Mendoza., el belga Fernand Gravey, el francès Maurice Ronet (més tard famós pel seu paper a A full sun de René Clement), el nord-americà Craig Hill i els italians Giancarlo Viola i un jove Terence Hill (quan encara es deia Mario Girotti). L'actriu va ser tan rendible que de vegades va poder triar els seus companys de repartiment, al director de fotografia i fins i tot va intervenir en l'elecció o substitució d'un director.
“M'agraden sobretot les pel·lícules musicals. Jo només faig aquest tipus de pel·lícules i seran les úniques que faré.”
Durant aquest temps, Les pel·lícules de Sara Montiel van causar tanta sensació que es van estrenar en llocs tan llunyans com El Caire i Bombai.. A París van eclipsar títols tan famosos com Trapecio (amb Burt Lancaster, Tony Curtis i Gina Lollobrigida) i obligat a ajornar les estrenes de El pont sobre el riu Kwai i A Parisian de Brigitte Bardot. En una ocasió l'actriu va assistir al Festival de Cinema de Venècia amb el seu marit Anthony Mann, que va presentar la seva nova pel·lícula, i la seva popularitat era tal, que li va aconsellar que no vingués per no eclipsar-lo. Al Festival de Cinema de Sant Sebastià 1958, La Sara va romandre signant autògrafs durant una hora i cinquanta minuts. anys més tard, amb motiu del seu segon casament al Vaticà, va ser rebut per Pau VI, que es va declarar el seu admirador.